Carta

Carta oberta a les que sou (o éreu) les meves amigues:

Cada cop que sona el mòvil el meu cor fa un salt. Espero que sigueu una de vosaltres per preguntar-me com estic i si ja he tornat. Però no ho sou mai. Fa un mes i mig que vaig marxar i encara espero que em pregunteu alguna cosa. No vau poder (o voler) quedar amb mi abans de marxar, no em vau preguntar on anava, i ara no m’heu preguntat si he tornat.

Cert és que jo tampoc us he dit gaire cosa en tot l’estiu, però sí que he dit "algo". I vosaltres, què m’heu dit? No hauria de ser rencorosa, he d’entendre que a l’agost tot es mou a un altre ritme, però i ara? Estem a mitjans de setembre i encara no sabeu res de mi, i no us pregunteu què faig?

No us vull dir res, vull que ho descobriu vosaltres. Vull que em digueu que teniu ganes de veure’m. Jo en tinc moltes, però no baixaré del burro. Tinc altres amistats i alternatives per poder gaudir d’aquests dies.

Sí, ho admeto; menteixo. M’avorreixo en molts moments, i us enyoro. Vull explicar-vos què he fet aquest mes, vull explicar-vos què feliç que sóc, vull explicar-vos com ha canviat la meva vida. Sí, vull tornar a compartir una tarda en un cafè amb vosaltres.

Però l’orgull pot més. Ho sento, de debò. Però no puc (ni vull) evitar-ho.

[@more@]



Quant a valqui

Em moc com puc, per dins del meu laberint. Ara pujo, ara baixo. Sense mai parar. Ara vinc, ara torno. Sense descansar. Sóc com sóc, ni m\'agrada ni em deixa d\'agradar. Dins del meu laberint em conec i em desconec. Caminant... corrent quan calgui... arribaré al final.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Carta

  1. he d’entendre que a l’agost tot es mou a un altre ritme, però i ara? Estem a mitjans de setembre i encara no sabeu res de mi, i no us pregunteu què faig?

  2. coach bags diu:

    Realmente me gusta. Gracias por compartir con nosotros. *

Els comentaris estan tancats.