Amics invisibles

Quan era petita, i no tan petita, tenia amics invisibles. Però no en tenia un, no; tenia tota una colla d'amics i també d'enemics.

Era divertit.

I avui hi pensava, i he pensat, els nens d'avui en dia tenen amics invisibles?

Tinc la sensació, i no em pregunteu per què, que no en tenen. Com han de tenir temps per tenir amics invisibles si le spoques hores que tenen a casa deuen tenir mil jocs més interessants?

Això va molt lligat amb el fet que totes les joguines ho fan tot. Per exemple, els ninos: pixen, ploren, mengen, parlen i caminen i tot. Quina gràcia té això? I no em posaré a apralr de cotxes, o play station…

Els nens i nenes d'avui en dia ja no han de posar gaire imaginació amb els jocs que tenes, com han d'imaginar-se un "món paral·lel"? 

Quina pena que no puguin gaudir de la imagincaió. Així va el món… 

[@more@]



Quant a valqui

Em moc com puc, per dins del meu laberint. Ara pujo, ara baixo. Sense mai parar. Ara vinc, ara torno. Sense descansar.
Sóc com sóc, ni m\’agrada ni em deixa d\’agradar. Dins del meu laberint em conec i em desconec.
Caminant… corrent quan calgui… arribaré al final.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Amics invisibles

  1. Per exemple, els ninos: pixen, ploren, mengen, parlen i caminen i tot. Quina gràcia té això? I no em posaré a apralr de cotxes, o play station…

Els comentaris estan tancats.