Al final, n’estic farta

Per què em fa tanta por el què diran? Per què ho he de tenir tant en compte?

Al final, la meva vida és meva, no?

Al final, el que jo faig és cosa meva, no?

Estic farta de ser com sóc, de tenir tanta por d'enfrontatr-me a la getn. De no saber dir les coses si no m'enfado (i tot i així no dic el que vull, sinó que dic el que no vull).

Estic farta d'aguantar en uan feina només perquè la gent del poble no comenti. Per què m'ha d'importar el que diran quatre iaies que no tenen res a fer? Perquè sé que no seran quatre iaies. Sé que és possible que la gent parli.

O potser ningú en parlarà. Potser els meus jefes no diran res de dolent de mi. I per què m'ha d'importar?

Per què no deixo que només em preocupi el què diran la gent que estimo?

 

[@more@]



Quant a valqui

Em moc com puc, per dins del meu laberint. Ara pujo, ara baixo. Sense mai parar. Ara vinc, ara torno. Sense descansar. Sóc com sóc, ni m\'agrada ni em deixa d\'agradar. Dins del meu laberint em conec i em desconec. Caminant... corrent quan calgui... arribaré al final.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Al final, n’estic farta

Els comentaris estan tancats.