Després del mal temps…

Després del mal temps a Roma i a Barcelona i a Menorca (tindrà raó ma mare quan diu que jo porto el mal temps?), per fi surt el sol. Ja tenia ganes que arribés els dies més llargs, amb més sol i calor. Tinc ganes que arribi l’estiu, d’anar a la platja i llegir llibres prenent el sol.

I tinc ganes de deixar de pensar que estic sola. Deixar de pensar que la meva vida no pot ser completa si no tinc els amics a prop. Amb aquest viatge he vist que els amics de veritat, simplement ho són. Tot i els mals moments, tot i les setmanes sense veure’ns ni parlar. I l’experiència em diu que per molt que estigui un any enfadada amb algú, si la nostra amistat val la pena la retrobarem.

I tinc ganes de deixar enrere aquest dol que el meu psicòleg diu que tinc. I m’he de començar a creure que no depenc de ningú. Que la depèndencia dels amics no em durà enlloc. Només em durà a enfonsar-me més i més.

I si és cert que a Roma hi va ploure i hi va fer fred, però també vaig gaudir molt i vaig riure molt. I vaig fer tantes tonteries com vaig poder. Perquè aquesta sóc jo, jo sóc la que riu i la que és capaç de no tenir sentit del ridícul, però també sóc la que plora i la que té vergonya. I en aquesta vida hi ha d’haver dies de sol i dies de dol. Però ja no vull recrear-me més en les meves penes. Vull seguir creient en mi, en els meus amics i en la vida que he decidit tenir.

Potser és cert que necessitava aquest viatge. I l’he ben aprofitat.

I aquí una foto del Colisseum amb el cel blau en un dels pocs moments que el vam veure.

El Colisseum amb sol

 



Quant a valqui

Em moc com puc, per dins del meu laberint. Ara pujo, ara baixo. Sense mai parar. Ara vinc, ara torno. Sense descansar.
Sóc com sóc, ni m\’agrada ni em deixa d\’agradar. Dins del meu laberint em conec i em desconec.
Caminant… corrent quan calgui… arribaré al final.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Després del mal temps…

  1. Carquinyol diu:

    La veritat és que, en el fons, les dependències ens les creem nosaltres i els límits, sovint, també ens els marquem nosaltres mateixos.

    Me n’alegro que t’hagi anat bé el viatge !!

Els comentaris estan tancats.