Reflexió

Estic aprenent a estimar-me i a acceptar la meva vida tragicòmica.



Quant a valqui

Em moc com puc, per dins del meu laberint. Ara pujo, ara baixo. Sense mai parar. Ara vinc, ara torno. Sense descansar.
Sóc com sóc, ni m\’agrada ni em deixa d\’agradar. Dins del meu laberint em conec i em desconec.
Caminant… corrent quan calgui… arribaré al final.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Reflexió

  1. Carquinyol diu:

    Una sabia decisió, estimar-se un mateix és del tot necessari, i acceptar aquelles coses que no es poden canviar també, però només si no es poden canviar, clar…

  2. martona diu:

    L’altra dia vaig llegir un text que em va encantar. Deia alguna cosa així:

    “Demano paciència per acceptar el que no es pot canviar
    Demano valor per canviar el que cal canviar
    Demano saviesa per distingir uns moments dels altres”

    ànims en els canvis i amb el bloc!:)

Els comentaris estan tancats.