Propòsit d’any nou

Tinc unes quantes coses al cap per explicar, però per avui he decidit explicar-ne una que sé que em costarà déu i ajuda.

No sóc de les que acostumo a fer propòsits de nou any, perquè sóc plenament conscient que no els compliré. Perquè la força de voluntat no és el meu fort, i perquè, a més a més, aquests propòsits es fan sense clara voluntat de complir-los. Per complir un propòsit es pot fer qualsevol dia de l'any.

Doncs jo aquest any m'he proposat una cosa. Una cosa que em costarà molt, però que intentaré.

[@more@]

L'altre dia (bàsicament divendres) anava conduint i em vaig mirar les ungles. I pel meu cap va passar un pensament de fàstic, i de pena.

Crec que mai m'havia vist les ungles tan lletges com en aquell moment. I mira que fa molts anys que me les mossego. Però sempre m'havien semblat poc lletges.

Doncs vaig decidir no mossegar-me-les més. No sé si ho aconseguiré, perquè tota la meva vida la recordo mossegant-me les ungles. Però ho vull arreglar, i no sé si en seré capaç. Però de moment cada cop que em porto els dits a la boca penso: "no! treu-te-les de la boca!!".

Espero aconseguir-ho.



5s comentaris

De tornada

I aquí estic.

Després de mesos de no escriure. 

Aquí estic. I estic bé. Seguint amb la meva vida. Amb els meus més i els meus menys. Amb els meus dies alegres i els meus dies tristos.

I aquí estic. Sense saber que em depararà el nou any. I no és que pateixi gaire: potser perquè penso que no pot ser gaire pitjor que el darrer any, o potser perquè penso que passi el que passi un altre any vindrà.

I no sé si em puc comprometre a escriure gaire, i no serà per falta de temps (motiu pel qual vaig deixar d'escriure… -ja ho explicaré), però he de tornar a agafar aquest hàbit, perquè m'agradava. I vull tornar-ho a fer. 

[@more@]



4s comentaris

El meu problema amb el menjar m'ha portat a patir una contractura muscular al coll. Sí, ho llegiu bé, el meu problema amb el menjar.

Ahir vaig haver d'anar d'urgències perquè el dolor era insuportable. Ara porto un collar ortopèdic i em prenc pastilles pel mal.

El psicòleg creu que tot és a causa del meu problema amb el menjar. Estic tan tensa quan he de menjar que el meu coll ha acabat patint-ho.

[@more@]

Doncs així estem. Amb un collar que fa nosa, molta nosa i amb unes pastilles que fan son, molta son.

I tot gràcies a les meves pors i les meves angoixes. Si tot aquest mal al coll fes que deixés de tenir problemes a l'hora d'empassar us asseguro que no em sabria greu. Però si ho he de tenir tot junt no m'ajuda gaire. És a dir, que, com sempre, les meves pors no surten per una via física, sinó per una via psicològica i aquesta, al seu torn, m'ha fet mal físic.

Així que ara tenim por, angoixa, problemes per empassar i mal al coll. Està bé, no?

Tornar al psicòleg no sé si em va bé, suposo que sí. Però enyoro la meva psicòloga de Barcelona. Suposo que és normal, vaig compartir amb ella cinc anys de la meva vida. I sap més coses ella de mi que jo mateixa i tot.

Però necessito ajuda. Necessito desprendre'm de la por a la soledat. Necessito deixar enrere aquest sentiment de dependència cap als altres. Necessito poder explicar el què sento. I necessito entendre que la vida dels altres no és la meva. I que no tinc per què viure-la igual.

I necessito comprendre que la meva vida no és pitjor que la dels altres. És diferent, però no pitjor. 

 



(Primer intent de posar una cançó al blog)– (no he pogut posar la cançó, per tan poso el vídeo, que això sí que ho sé fer…) — Doncs tampoc puc posar el vídeo. Ho seguiré intentant… — Ara, per fi, ho he aconseguit!!!

Ja sé que aquesta cançó potser no entrarà als llibres d'història de la música, però a mi m'agrada i diu una cosa que m'hauria d'aplicar a mi: que m'agradaria dir la veritat i dir que les coses no sempre em van tan bé com vull aparentar. 




4s comentaris

El meu problema amb el menjar m'ha portat a patir una contractura muscular al coll. Sí, ho llegiu bé, el meu problema amb el menjar.

Ahir vaig haver d'anar d'urgències perquè el dolor era insuportable. Ara porto un collar ortopèdic i em prenc pastilles pel mal.

El psicòleg creu que tot és a causa del meu problema amb el menjar. Estic tan tensa quan he de menjar que el meu coll ha acabat patint-ho.

[@more@]

Doncs així estem. Amb un collar que fa nosa, molta nosa i amb unes pastilles que fan son, molta son.

I tot gràcies a les meves pors i les meves angoixes. Si tot aquest mal al coll fes que deixés de tenir problemes a l'hora d'empassar us asseguro que no em sabria greu. Però si ho he de tenir tot junt no m'ajuda gaire. És a dir, que, com sempre, les meves pors no surten per una via física, sinó per una via psicològica i aquesta, al seu torn, m'ha fet mal físic.

Així que ara tenim por, angoixa, problemes per empassar i mal al coll. Està bé, no?

Tornar al psicòleg no sé si em va bé, suposo que sí. Però enyoro la meva psicòloga de Barcelona. Suposo que és normal, vaig compartir amb ella cinc anys de la meva vida. I sap més coses ella de mi que jo mateixa i tot.

Però necessito ajuda. Necessito desprendre'm de la por a la soledat. Necessito deixar enrere aquest sentiment de dependència cap als altres. Necessito poder explicar el què sento. I necessito entendre que la vida dels altres no és la meva. I que no tinc per què viure-la igual.

I necessito comprendre que la meva vida no és pitjor que la dels altres. És diferent, però no pitjor. 

Comentaris tancats a …

Faig un propòsit

Després d'uns dies, setmanes, estan més aviat xof, és a dir, aixafada, crec que des d'ahir veig les coses lleugerament més clares.

No he de ser tan dependent dels meus amics. Ni m'he de prendre les coses sempre de manera tan personal. Sovint la gent no té res en contra meva, però la indiferència per mi és el pitjor càstig i l'entenc com a tal. Encara que no ho sigui.

Faig el propòsit d'intentar oblidar les rancúnies del passat, deixar enrere el rencor i les ganes de fer mal. Faig el propòsit d'intentar pensar més positivament. No s'acaba el món per un mal cap de setmana, ni per unes paraules dites sense sentir-les. No s'acaba el món per no compartir l'opinió amb els amics, per veure les coses diferents. El món no es resumeix en Barcelona, i la vida que he escollit és aquí. I he d'acceptar que les coses són com són perquè jo he decidit viure aquí. I he d'acceptar que potser em costarà fer nous amics, però que els faré. I que a la vegada seguiré tenint els de sempre. Tot i els mals moments, tot i els problemes. Els amics són amics sempre, encara que es tinguin males èpoques.

I si em faig un propòsit, per què no l'he d'aconseguir??

[@more@]Afegit: com puc posar música als posts?? Aviso, se m'ha d'explicar de manera senzilla que sóc una mica dolenta amb els ordinadors…

5s comentaris

Us ha passat…? A mi m’ha passat i em passa. I m’agradaria…

Us heu sentit mai tan sols que us ha faltat l'aire? Us han faltat les ganes de seguir vivint d'aquesta manera?

A mi m'ha passat uns quants cops. Em va passar quan vaig descobrir que volia lluitar contra el món jo sola. Em va passar quan no podia expressar els meus sentiments, i me'ls guardava ben endins. Em va passar quan pensava que tothom estava en contra meva. Em va passar quan vaig descobrir que els contes de fades no existeixen.

I em passa ara que no sé si algú té interès en escoltar-me. I em passa ara que tot el que tan m'havia costat aconseguir se m'escapa de les mans. I em passa ara que no veig el final del túnel. I em passa ara que el camí es fa tan llarg.

I tinc ganes de plorar. Però no vull. Perquè plorar és sempre el meu últim recurs. Quan el que duc dins ja no hi cap, ha de sortir. I abans de plorar surt d'altres maneres. I el meu cap segueix sense fer cas. I al final, ploro. Sense poder-ho evitar, i sense poder parar. I no m'agrada. No m'agrada plorar. Ploren els dèbils i els perdedors, he pensat sempre. I jo no ho vull ser, encara que ho sigui.

I m'agradaria que els meus amics llegissin aquestes línies. M'agradaria que llegissin el que escric però sense jo saber-ho. Sense que això pogués afectar al que vull dir. M'agradaria que sapiguessin qui sóc sense haver-ho de dir.

I m'agradaria tenir les paraules adequades per trucar-los i dir-los que estic malament, i que hi ha moltes coses que m'estan fent mal. I que no sé què fer. Que estic farta de patir cada cop que tinc un plat davant. Que estic farta de no poder somriure de veritat. Que estic farta que hi hagi tantes coses que no funcionen i que no sàpiga com arreglar-les.

I que ara ploro. Però no vull fer-ho. I seguiré guardant-me les llàgrimes. Fins que arribi un dia que no pugui parar de plorar. 

[@more@]

5s comentaris

Ho accepto

Ho accepto. Sóc molt rencorosa.

Com a mínim ho sóc de pensament, perquè si es tracta de venjar-me no ho sé fer.

Potser és que no sóc tan mala persona. Però també accepto que a vegades m'agradaria ser-ho més.

Què hi farem, no puc ser dolenta. En el fons, sóc un trosset de pa, tot i els crits, i les cares de mal humor, tot i els retrets, tot i els dies sense parlar-te. En el fons, em fa mal fer mal i sóc incapaç d'arribar més lluny.  

[@more@]

5s comentaris

Dues cartes

Ahir tenia un tema pensat per escriure'l, però com em sol passar la meva memòria per algunes coses és de peix. Ara, per altres coses és d'elefant, sobretot per les coses tontes… Ja ho deia una professora meva: "Sou capaços de recordar números de telèfon dels amics i no sou capaços de recordar el tema". Memòria selectiva?

Total, que ara intento pensar-hi i no me'n surto. I tenia ganes d'escriure-ho perquè era divertit i tot, i no estaria malament que en aquest blog i comencessin a haver-hi posts divertits. Que últimament estic una mica apagada (per dir-ho finament).

I com que no ho recordo passaré a explicar un altre tema. No tan divertit però… 

[@more@]

Aquesta setmana he rebut dues cartes ben diferents però que m'han fet sentir de maneres molt semblants.

La primera la vaig rebre via correu ordinari (és a dir, el correu de tota la vida i que ja ningú fa servir…), la veritat és que no m'esperava menys d'ell. Era la carta d'un professor meu de l'institut, un professor que no era només un professor, perquè abans d'això era amic dels meus pares. No me l'esperava gens, però em va fer molta il·lusió i la vaig llegir amb moltes ganes. Em preguntava coses de la meva vida i m'explicava com anaven les coses pel meu institut. El que més em va agradar van ser certs comentaris que no creia que pogués fer. Comentaris que fan la gent que et té estima, la gent que creu en tu i que vol que siguis feliç.  

La segona l'he rebut via correu no ordinari (és a dir, via mail). És d'una persona que no conec de res però que espera que ens coneguem més i que m'ha obert el seu cor. És bonic veure que algú et vol conèixer, li interessa saber què fas a la vida i quines són les teves inquietuds.

Han estat dues cartes que m'han alegrat aquests dies tan estranys en què la gent que més a prop m'agradaria tenir estan cada cop més lluny. La vida té aquestes coses. 

3s comentaris

De menjar

No es pot pensar bé, estimar bé i dormir bé si no s'ha menjat bé.

Virginia Woolf, novel·lista i assagista anglesa (1882-1941)[@more@]

Fa vora tres setmanes que tinc problemes amb el menjar. I fa quatre o cinc dies que s'han agreujat de tal manera que he estat dies menjant molt poc.

Fa un parell d'anys ja vaig tenir aquest problema. Però ara és molt pitjor. Tinc pànic a l'hora del menjar. I sóc incapaç d'estar tranquil·la amb un plat davant.

El meu cervell pensa que menjant m'ennuegaré. Això representa mastegar molt i molt bé. I el que durant uns dies s'arreglava així, ara no. Ara necessito aigua per empassar, necessito una hora per aconseguir menjar-me gairebé dos plats, i no me'ls acabo! Bec fins a un litre dinant o sopant per poder empassar qualsevol cosa: carn, peix, pasta… fins i tot sopa!!

Sé que és difícil d'entendre, però no sóc capaç d'empassar. Tinc el menjar a la boca i el meu cervell no dóna l'ordre d'empassar perquè estic convençuda que fent-ho m'ofegaré i moriré. Sí, surrealista, però cert.

M'agradaria que aquest problema fos físic, m'encantaria anar al metge i que em digués que tot això es pot operar. Però sé que no serà així. Sé que és tot un problema psicològic, que tot està dins meu i que arreglar-ho em costarà temps.

La meva parella m'ha convencut per tornar al psicòleg, i està pendent del que menjo i del que no. Està preocupat, evidentment. I insisteix perquè em mengi com a mínim mig plat, i intenta que mengem coses que jo pugui empassar fàcilment. I no és fàcil perquè fins i tot tinc problemes amb la sopa.

Jo puc intuir quins són els motius d'aquesta por. Però no sé com arreglar res. No tinc forces per discutir més amb la gent ni per acceptar culpes que no tinc. Tinc ganes de plorar perquè a vegades odio ser jo.  

3s comentaris

Reflexió post boda

El cdissabte passat vam anar a bodes.

El cap de setmana es presentava força bé. Divendres arribaven els amics de Barcelona i havíem de passar tres dies meravellosos.

La boda va ser genial. La cerimònia, civil, va ser curta i, per a mi, emotiva, bàsicament perquè qui es casava era una gran amiga. El banquet bé, pel meu gust no era genial el menjar, però el lloc estava molt bé. 

Una de les putades, ens va ploure. Per sort, ja eren les quatre de la matinada i només va afectar a la carpa on hi havia la música. Però bé, ja era hora de plegar, no?

 

[@more@]

Així, passats tres dies puc dir que la boda va ser preciosa. Els nuvis estaven contentíssims i molt guapos. I tot va sortir bé. Ara són de viatge, gaudint dels seus primers dies de casats.

 

Però hi va haver una cosa que va enterbolir el viatge. L'actitud d'alguna de les meves amigues. Una actitud distant, estúpida fins i tot. No vaig voler dir res durant aquells dies, perquè no era el moment. Però ara m'agradaria fer el que em van fer elles l'any passat, voldria que ens reunissim totes i demanar el per què d'aquesta actitud. El per què d'estar tan allunyada de nosaltres i tan pendent d'altres. No, ja no és la noia que jo vaig conèixer i amb qui vaig compartir tants bons moments. M'agradaria parlar amb ella, dir-li com ens hem sentit, però tampoc no sé com fer-ho. Sóc lluny i no li ho puc dir a la cara.

 

Tot i així, tinc un gran record de la boda i dels tres dies amb les amigues. He rigut molt i he dormit poc. Però m'ho he passat molt bé. 

3s comentaris